Tot va començar a Merzuga, l'any 1994

Doncs tot va començar a Merzuga a finals de febrer de l'any 1996. Merzuga és un minúscul oasi al peu d'unes grans dunes (l'Erg Chebbí) situat a la part més oriental del Marroc, tocant gairebé amb la frontera d'Algèria. Aquesta és una petita història, o més aviat una cronologia, de les travessies a peu que hem fet pel desert del Marroc i també per l'Atles central i el desert del Saghro.
1994: Primera travessia
Després d'una estada al poblet de Merzuga, abans que el turisme massiu i l'electricitat arribessin a l'oasi, vaig viure durant dos mesos i mig al "cafè des amis", que encara es troba al centre del poble. D'aquell petit cafè en tenia jo la clau i m'encarregava d'obrir i tancar la porta. Eren els mesos de gener, febrer i primers de març de l'any 1994 i val a dir que allà vaig viure el meu primer Ramadà i la meva segona tormenta de sorra. El motiu que jo tingués la clau de l'alberg va ser precisament que érem en Ramadà. Tothom del poble pel matí dormia. Jo em trobava que si bé podia sortir del cafè, en tornar de la passejada matinera no podia entrar i finalment, en Bokbot Hassan, em va deixar de responsable i amb la clau a la butxaca.

També vaig viure la meva segona tormenta de sorra que va durar un dia sencer però durant els tres dies següents tot l'aire era plè d'una polsina que enterbolia el paissatge, tant net fins aleshores. La tormenta em va enxampar quan tornava de l'oasi de "Tiserdimint" (quatre palmeres, dues cases i un pou a l'extrem Nord de l'Erg Chebbí) després que el dia abans fés la travessia a peu de tot aquell mar de dunes. Alló va ser com caminar per entre les onades del mar. S'hem va fer de nit i amb les sabates atapeïdes de sorra, i a les fosques, intentava no desviar-me de la ruta que m'havia traçat. Vaig veure un llum a l'horitzó i en la direcció que Jo anava (després va resultar ser el llum de l'únic alberg que llavors hi havia en aquella banda). El vaig agafar com un far i gairebé que ho era, doncs apareixia i desapareixia a mesura que Jo pujava o baixava les dunes. La sensació era com si estigués al mig del no res i les dunes es moguéssin com les onades del mar. Això si, tot passava molt lentament!

Tornant cap a l'alberg gairebé em perdo. No es veia res més enllà de deu metres de distància. Les ulleres de sol les duia posades i desseguida s'omplien de pols per la part de dins, cosa que m'obligava a netejar-les tot sovint, posant-me d'esquena al vent.